No són les idees les que produeixen i determinen la vida dels homes, sinó que són les condicions materials de vida dels homes les que produeixen l’esperit (idees, religió, intel·lectualitat, etc). Aquesta inversió del hegelianisme és la base del materialisme històric, corrent filosòfica que nutreix tota la filosofía de Marx (i Engels). La història de la humanitat, per Marx, comença en el moment en que els homes començen a produïr llurs mitjans de vida, fet que ve determinat per la seva pròpia constitució física. Aquest fet presuposa que els homes s’interrelacionen entre ells, i les relacions que s’estableixen estàn determinades pel mode de producció imperant en una època determinada, és a dir, per la manera de produïr i distribuïr la producció pròpia d’un moment històric. No només les relaciones interindividuals, sino també les relacions interestatals depenen de la producció, de la divisió del treball i, a més, de l’extensió de cada estat-nació.
Un dels fets principals determinants del mode de producció és la ja esmentada divisió del treball, que comporta, ja en primer lloc, la separació entre el treball agrícola i el treball industrial i comercial (que, posteriorment, també es separaran), és a dir, la separació entre camp i ciutat, així com l’enfrontament de llurs interessos.
Marx estableix diversos tipus de propietat: la propietat tribal, la propietat comunal i estatal (de l’antiguitat) i la feudal. Aquestes són les societats pre-capitalistes que, amb la caiguda del feudalisme i l’ascens de la burgesia donaràn lloc a la societat capitalista, caracteritzada sobretot per la propietat privada i pel mode de producció capitalista. Així doncs, Marx estudia la història basant-se en les relacions de producció que estableixen els individus, i concep el progrés com a producte de l’activitat social dels homes concrets, al contrari de Hegel, que concebia el progrés històric com un desenvolupament de la Idea, fent dels homes i les seves accions mers instruments sotmesos al procés de manifestació de la Idea Absoluta, que sempre és virtualment i es va manifestant paulatinament al llarg del recorregut històric.
Ara bé, cal també, segons Marx, aturar-se a considerar un altre aspecte del l’home: el fet que té consciència, la cual es manifesta en la vida real a través del llenguatge, essent aquest la consciència real, pràctica, que existeix per a mí i per als altres. El llenguatge és, doncs, l’eina necessària per la relació entre els homes, imprescindible en tant que llur vida es caracteritza per ésser social. Efectivament, l’home tendeix per naturalesa a formar societats amb els altres homes, societats que canvien paralel·lament amb l’augment de la població, de la producció i les necessitats i, evidentment, amb els canvis en el mode de producció. I dits canvis estàn determinats per la divisió del treball que s’estableix. En un principi era una divisió espontània o natural, fonamentada en la condició física. Més endavant, però, la divisó s’estableix entre treball manual i treball intel·lectual (filosofia, teologia, etc), divisió que comportà la contradicció entre divertiment i treball; i producció i consum; contradicció típica de les societats esclavistes. De la divisió desigual del treball se’n deriva la desigualtat en la distribució de les riqueses produïdes, divisió que té el seu gèrmen, segons Marx, en la família, en la cual es dóna la primera forma de propietat: la dona i els fills són propietat del marit (esclaus, diu Marx). L’esclavatge es, segons Marx, doncs, la primera forma de propietat. Per altra banda, la divisió del treball comporta que cada individu hagi de dedicar-se a un treball en concret, no poguent-se escapar de tal determinació, havent de ser sempre pescador, crític, artesà o mestre.
Aquesta és, a grans trets, la doctrina del materialisme històric, la qual ha tingut diverses interpretacions i crítiques al llarg de l’història, des de cercles ideológica i políticament contraris al marxisme (com ara el feixisme, el nacional-sindicalisme o la liberal-democràcia) fins a pensadors consagrats (com Max Weber). La confusió principal respecte al materialisme històric rau en la concepció segons la qual aquesta doctrina estableix que tot el que succeeix té l’arrel i és esencialment una sort de relacions econòmiques i de producció, sense que l’”esperit” hi pinti res. No és ben bé així. El materialisme històric estableix que les relacions econòmiques i de producció condicionen fortament (en alguns casos, inclús determinen) la superestructura de la societat: filosofia, metafísica, ciència, religió, consciència..., és a dir, el que anomenaríem l’esperit, el no-material. No és que tot sigui fruit de les relacions econòmiques, sino que tot està condicionat per aquestes. Partint d’aquesta premisa, Marx analitzà la societat capitalista i n’extreié les seves conclusions, tant de l’estat actual com del desenvolupament i inclús la fi, i no com a mera profecia mesiànica, sino com a qualcom que esdevindria en virtut de les pròpies lleis del capitalisme i del moviment dialèctic que aquestes comportaven: contradiccions enormes i fonamentals que apuntaven cap al derrumbament del capitalisme i a l’adveniment de la societat comunista. Avui dia podem dir, no sense una certa reticència, que s’equivocà. El capitalisme ha demostrat tenir molts recursos per cobrir els seus buits i per contentar la ciutadanía. Les contradiccions que mostrà Marx segueixen sen’t-hi, però l’Estat del benestar fa que subsisteixen sota una mena de vel de Maya imperceptible.
Abans d’emetre un judici ferm sobre Marx cal, però, plantejar-se dues preguntes: 1)És fals el materialisme històric? 2) El fracàs de tots els intents de construïr una societat comunista ens mostren que el marxisme té errors fonamentals en ell mateix, o bé aquests fracassos han estat fruit de mlaes interpretacions de la seva doctrina?
Respecte la primera pregunta, crec que la resposta és rotundament negativa. El materialisme històric no és pas la interpretació definitiva i global de la realitat humana (com pretenia Marx), però tampoc és quelcom insubstancial ni, molt menys, fals. El fet que les relacions econòmiques i de producció condicionen la producció intel·lectual, les ideologies, la filosofia i demés és cert. I el fet que tinguin una importància decisiva en els esdeveniments històrics és veritat miri per on es miri. Potser el seu error principal és el fet que no admet que qüestions, diguem-ne metafísiques, puguin influïr en la realitat humana sense mediació de l’estructura econòmica. L’impacte que suposà el Discurs a la nació alemanya de Fichte fou independent de les relacions econòmiques i de producció. La conscienciació sobre la violència de gènere no respòn a cap instància econòmica ni de distribució de la producció.
El materialisme històric és una molt bona doctrina d’anàlisi social, però no és infal·lible. Ara bé, no se la pot “despatxar” només per no ser absolutament efectiva. Cap doctrina d’anàlisi social ho és.
Per altra banda, el materialisme històric fou un gran avenç respecte del materialisme de Stirner, Bauer i altres joves hegelians. Fou inclús un avenç respecte del filòsof materialista per excel·lència: Ludwig Feuerbach. El materialisme de Feuerbach, basat en la seva crítica a la religió, es limitava a concebre materialment a l’home individual, fent abstracció de tot el món exterior a l’individu. Marx introduí, amb el materialisme històric, el gran descobriment que tota la realitat material es basa en el fet que l’home és un ésser social, i que el materialisme no ha d’examinar l’home, si no el conjunt d’homes (és a dir, la societat) i les seves relacions. La Història Universal és la història de l’acció pràctica dels homes, de les seves relacions intersubjectives i de les seves accions comuns. L’home es fa la seva pròpia història en virtut de l’acció pràctica social. L’activitat humana és objectiva. Les situacions i conjuntures històriques que determinen l’home són produïdes per l’home i poden ser canviades per l’home. Aquesta visió marxista de la realitat i la història és altament convinçent.
Respecte de la segona pregunta, dividida en dos qüestions, crec que cal respondre positivament a les dues. El fracàs dels intents de construcció d’una societat comunista foren producte d’una mala interpretació dels realitzadors del marxisme, però, independentment d’això, el marxisme originari té errors fonamentals en la seva pròpia doctrina.
Començem pels realitzadors. Ja des del leninisme s’instaurà una línia d’acció totalment oposada al que deia Marx: el fet que tota l’acció revolucionària es concentrés sota l’autoritat d’un partit, el qual era rígid, fortament jerarquitzat i antidemocràtic. Com a paradigma (i orígen) d’això tenim l’exemple del partir bolxevic. Aquesta pràctica, que fou pròpia del leninisme, fou adoptada per la majoria de partits comunistes, els quals instauraren no la dictadura del proletariat, sino la dictadura del partit del proletariat, el qual dirigia la marxa de la revolució segons les seves directrius. Ben conegudes són les fortes repressions de Lenin a Kronstadt i Astrakàn, així com les purgues i els desplaçament de població d’Stalin. Les institucions repressives leninistes i estalinistes (Cheka, GPU, gulag...) es dirigiren cap a tota la població, inclòs el proletariat. Coses molt similars passaren a Xina, Cambodja, Hungría, etc. El partit imposava la seva autoritat i el poble hvia d’acatar les decisions. Així, la dictadura del proletariat es convertía en dictadura sobre el proletariat. Contràriament a això, Marx concebia la dictadura del proletariat com la presa dels mitjans de producció del proletariat (que, en aquell moment, havia de ser la inmensa majoria de la societat) a la burgesia, organitzat com a classe (i no pas com a partit). El curs de la revolució cap a la societat comunista havia de seguir les necessitats i aspiracions del poble, parlades entre el poble i decidint el poble democràticament. Aquesta crítica ha estat corroborada per marxistes convençuts, no és pas una crítica antimarxista (de fet, es una crítica al marxisme en defença del pensament original de Marx).
En quant als errors fonamentals del propi pensament original de Marx, rauen sobretot en les seves prediccions que ell proposà com a necessàries. Segons Marx, les fortes contradiccions del capitalista portarien a una bipolarització total de la societat: proletaris molt pobres i burgesos molt rics. No comptava amb la consolidació de classes mitjanes. Aquesta forta bipolarització portaria a la revolució, que constaria de dos moments fonamentals: la dictadura del proletariat i el comunisme. La dictadura del proletariat, com hem dit, és la presa de possessió dels mitjans de producció per part del proletariat. La propietat és, en tant que el proletariat està al front de l’estat, estatal. Així, el proletariat repartirà la producció equitativament i reduïrà les desigualtats socials, alhora que suavitzarà la divisió del treball. És equiparable al socialisme. La diferència és que, tot i que amb la millor intenció, és una dictadura, i ha de reprimir la dissidència. Un altre error greu de Marx fou no haver comptat amb aquest aspecte (potser derivat de l’error anterior, que no considerà les classes mitjes). El pas de la dictadura del proletariat a la societat comunista, segons Marx, es donaria de forma progresiva i natural: l’estat es disoldria per ell mateix degut a que esdevindria innecessari, doncs ja no hauria de sotmetre a cap classe (per Marx, com per Bakunin, l’Estat és l’eina de dominació d’una classe sobre una altra). Aquest pas de la dictadura del proletariat al comunisme és impossible que es dóni de forma tan ideal com imaginà Marx: suposa un consens absolut entre tota la societat, quelcom impossible, i més sota una dictadura. El comunisme que anuncià Marx era una mena de regne de Déu a la Terra, una societat ideal on no cal autoritat, on tothom es comporta i on el mal (que és producte de la propietat privada) no té cabuda (per què no hi ha propietat privada ni ningú la reclama en res i per a res.
Marx arribà a aquestes conclusions a partir de l’estudi de la societat sota l’òptica del materialisme històric. La seva visió de futur errònia, però, no és degut al materialise històric en sí, sino per una falta de previsió de Marx respecte del desenvolupament de la societat capitalista i per una confiança massa gran en la idiosincràtica bondat humana. De fet, es podrien estudiar els errors de Marx amb el mateix materialisme històric.
De totes maneres, cal remarcar que no es poden carregar les culpes a Marx dels excessos i barbaritats dels seus “apòstols”. Marx fou un gran filòsof que volia ajudar al benestar de la societat i clamava contra les injustícies. Les injustícies que es cometeren en el seu nom no són pas culpa seva, i les hagués denunciat si les hagués contemplat. Per altra banda, la proposta de Marx no és un model de societat viable. Ho és el capitalisme? Tampoc.
Un dels fets principals determinants del mode de producció és la ja esmentada divisió del treball, que comporta, ja en primer lloc, la separació entre el treball agrícola i el treball industrial i comercial (que, posteriorment, també es separaran), és a dir, la separació entre camp i ciutat, així com l’enfrontament de llurs interessos.
Marx estableix diversos tipus de propietat: la propietat tribal, la propietat comunal i estatal (de l’antiguitat) i la feudal. Aquestes són les societats pre-capitalistes que, amb la caiguda del feudalisme i l’ascens de la burgesia donaràn lloc a la societat capitalista, caracteritzada sobretot per la propietat privada i pel mode de producció capitalista. Així doncs, Marx estudia la història basant-se en les relacions de producció que estableixen els individus, i concep el progrés com a producte de l’activitat social dels homes concrets, al contrari de Hegel, que concebia el progrés històric com un desenvolupament de la Idea, fent dels homes i les seves accions mers instruments sotmesos al procés de manifestació de la Idea Absoluta, que sempre és virtualment i es va manifestant paulatinament al llarg del recorregut històric.
Ara bé, cal també, segons Marx, aturar-se a considerar un altre aspecte del l’home: el fet que té consciència, la cual es manifesta en la vida real a través del llenguatge, essent aquest la consciència real, pràctica, que existeix per a mí i per als altres. El llenguatge és, doncs, l’eina necessària per la relació entre els homes, imprescindible en tant que llur vida es caracteritza per ésser social. Efectivament, l’home tendeix per naturalesa a formar societats amb els altres homes, societats que canvien paralel·lament amb l’augment de la població, de la producció i les necessitats i, evidentment, amb els canvis en el mode de producció. I dits canvis estàn determinats per la divisió del treball que s’estableix. En un principi era una divisió espontània o natural, fonamentada en la condició física. Més endavant, però, la divisó s’estableix entre treball manual i treball intel·lectual (filosofia, teologia, etc), divisió que comportà la contradicció entre divertiment i treball; i producció i consum; contradicció típica de les societats esclavistes. De la divisió desigual del treball se’n deriva la desigualtat en la distribució de les riqueses produïdes, divisió que té el seu gèrmen, segons Marx, en la família, en la cual es dóna la primera forma de propietat: la dona i els fills són propietat del marit (esclaus, diu Marx). L’esclavatge es, segons Marx, doncs, la primera forma de propietat. Per altra banda, la divisió del treball comporta que cada individu hagi de dedicar-se a un treball en concret, no poguent-se escapar de tal determinació, havent de ser sempre pescador, crític, artesà o mestre.
Aquesta és, a grans trets, la doctrina del materialisme històric, la qual ha tingut diverses interpretacions i crítiques al llarg de l’història, des de cercles ideológica i políticament contraris al marxisme (com ara el feixisme, el nacional-sindicalisme o la liberal-democràcia) fins a pensadors consagrats (com Max Weber). La confusió principal respecte al materialisme històric rau en la concepció segons la qual aquesta doctrina estableix que tot el que succeeix té l’arrel i és esencialment una sort de relacions econòmiques i de producció, sense que l’”esperit” hi pinti res. No és ben bé així. El materialisme històric estableix que les relacions econòmiques i de producció condicionen fortament (en alguns casos, inclús determinen) la superestructura de la societat: filosofia, metafísica, ciència, religió, consciència..., és a dir, el que anomenaríem l’esperit, el no-material. No és que tot sigui fruit de les relacions econòmiques, sino que tot està condicionat per aquestes. Partint d’aquesta premisa, Marx analitzà la societat capitalista i n’extreié les seves conclusions, tant de l’estat actual com del desenvolupament i inclús la fi, i no com a mera profecia mesiànica, sino com a qualcom que esdevindria en virtut de les pròpies lleis del capitalisme i del moviment dialèctic que aquestes comportaven: contradiccions enormes i fonamentals que apuntaven cap al derrumbament del capitalisme i a l’adveniment de la societat comunista. Avui dia podem dir, no sense una certa reticència, que s’equivocà. El capitalisme ha demostrat tenir molts recursos per cobrir els seus buits i per contentar la ciutadanía. Les contradiccions que mostrà Marx segueixen sen’t-hi, però l’Estat del benestar fa que subsisteixen sota una mena de vel de Maya imperceptible.
Abans d’emetre un judici ferm sobre Marx cal, però, plantejar-se dues preguntes: 1)És fals el materialisme històric? 2) El fracàs de tots els intents de construïr una societat comunista ens mostren que el marxisme té errors fonamentals en ell mateix, o bé aquests fracassos han estat fruit de mlaes interpretacions de la seva doctrina?
Respecte la primera pregunta, crec que la resposta és rotundament negativa. El materialisme històric no és pas la interpretació definitiva i global de la realitat humana (com pretenia Marx), però tampoc és quelcom insubstancial ni, molt menys, fals. El fet que les relacions econòmiques i de producció condicionen la producció intel·lectual, les ideologies, la filosofia i demés és cert. I el fet que tinguin una importància decisiva en els esdeveniments històrics és veritat miri per on es miri. Potser el seu error principal és el fet que no admet que qüestions, diguem-ne metafísiques, puguin influïr en la realitat humana sense mediació de l’estructura econòmica. L’impacte que suposà el Discurs a la nació alemanya de Fichte fou independent de les relacions econòmiques i de producció. La conscienciació sobre la violència de gènere no respòn a cap instància econòmica ni de distribució de la producció.
El materialisme històric és una molt bona doctrina d’anàlisi social, però no és infal·lible. Ara bé, no se la pot “despatxar” només per no ser absolutament efectiva. Cap doctrina d’anàlisi social ho és.
Per altra banda, el materialisme històric fou un gran avenç respecte del materialisme de Stirner, Bauer i altres joves hegelians. Fou inclús un avenç respecte del filòsof materialista per excel·lència: Ludwig Feuerbach. El materialisme de Feuerbach, basat en la seva crítica a la religió, es limitava a concebre materialment a l’home individual, fent abstracció de tot el món exterior a l’individu. Marx introduí, amb el materialisme històric, el gran descobriment que tota la realitat material es basa en el fet que l’home és un ésser social, i que el materialisme no ha d’examinar l’home, si no el conjunt d’homes (és a dir, la societat) i les seves relacions. La Història Universal és la història de l’acció pràctica dels homes, de les seves relacions intersubjectives i de les seves accions comuns. L’home es fa la seva pròpia història en virtut de l’acció pràctica social. L’activitat humana és objectiva. Les situacions i conjuntures històriques que determinen l’home són produïdes per l’home i poden ser canviades per l’home. Aquesta visió marxista de la realitat i la història és altament convinçent.
Respecte de la segona pregunta, dividida en dos qüestions, crec que cal respondre positivament a les dues. El fracàs dels intents de construcció d’una societat comunista foren producte d’una mala interpretació dels realitzadors del marxisme, però, independentment d’això, el marxisme originari té errors fonamentals en la seva pròpia doctrina.
Començem pels realitzadors. Ja des del leninisme s’instaurà una línia d’acció totalment oposada al que deia Marx: el fet que tota l’acció revolucionària es concentrés sota l’autoritat d’un partit, el qual era rígid, fortament jerarquitzat i antidemocràtic. Com a paradigma (i orígen) d’això tenim l’exemple del partir bolxevic. Aquesta pràctica, que fou pròpia del leninisme, fou adoptada per la majoria de partits comunistes, els quals instauraren no la dictadura del proletariat, sino la dictadura del partit del proletariat, el qual dirigia la marxa de la revolució segons les seves directrius. Ben conegudes són les fortes repressions de Lenin a Kronstadt i Astrakàn, així com les purgues i els desplaçament de població d’Stalin. Les institucions repressives leninistes i estalinistes (Cheka, GPU, gulag...) es dirigiren cap a tota la població, inclòs el proletariat. Coses molt similars passaren a Xina, Cambodja, Hungría, etc. El partit imposava la seva autoritat i el poble hvia d’acatar les decisions. Així, la dictadura del proletariat es convertía en dictadura sobre el proletariat. Contràriament a això, Marx concebia la dictadura del proletariat com la presa dels mitjans de producció del proletariat (que, en aquell moment, havia de ser la inmensa majoria de la societat) a la burgesia, organitzat com a classe (i no pas com a partit). El curs de la revolució cap a la societat comunista havia de seguir les necessitats i aspiracions del poble, parlades entre el poble i decidint el poble democràticament. Aquesta crítica ha estat corroborada per marxistes convençuts, no és pas una crítica antimarxista (de fet, es una crítica al marxisme en defença del pensament original de Marx).
En quant als errors fonamentals del propi pensament original de Marx, rauen sobretot en les seves prediccions que ell proposà com a necessàries. Segons Marx, les fortes contradiccions del capitalista portarien a una bipolarització total de la societat: proletaris molt pobres i burgesos molt rics. No comptava amb la consolidació de classes mitjanes. Aquesta forta bipolarització portaria a la revolució, que constaria de dos moments fonamentals: la dictadura del proletariat i el comunisme. La dictadura del proletariat, com hem dit, és la presa de possessió dels mitjans de producció per part del proletariat. La propietat és, en tant que el proletariat està al front de l’estat, estatal. Així, el proletariat repartirà la producció equitativament i reduïrà les desigualtats socials, alhora que suavitzarà la divisió del treball. És equiparable al socialisme. La diferència és que, tot i que amb la millor intenció, és una dictadura, i ha de reprimir la dissidència. Un altre error greu de Marx fou no haver comptat amb aquest aspecte (potser derivat de l’error anterior, que no considerà les classes mitjes). El pas de la dictadura del proletariat a la societat comunista, segons Marx, es donaria de forma progresiva i natural: l’estat es disoldria per ell mateix degut a que esdevindria innecessari, doncs ja no hauria de sotmetre a cap classe (per Marx, com per Bakunin, l’Estat és l’eina de dominació d’una classe sobre una altra). Aquest pas de la dictadura del proletariat al comunisme és impossible que es dóni de forma tan ideal com imaginà Marx: suposa un consens absolut entre tota la societat, quelcom impossible, i més sota una dictadura. El comunisme que anuncià Marx era una mena de regne de Déu a la Terra, una societat ideal on no cal autoritat, on tothom es comporta i on el mal (que és producte de la propietat privada) no té cabuda (per què no hi ha propietat privada ni ningú la reclama en res i per a res.
Marx arribà a aquestes conclusions a partir de l’estudi de la societat sota l’òptica del materialisme històric. La seva visió de futur errònia, però, no és degut al materialise històric en sí, sino per una falta de previsió de Marx respecte del desenvolupament de la societat capitalista i per una confiança massa gran en la idiosincràtica bondat humana. De fet, es podrien estudiar els errors de Marx amb el mateix materialisme històric.
De totes maneres, cal remarcar que no es poden carregar les culpes a Marx dels excessos i barbaritats dels seus “apòstols”. Marx fou un gran filòsof que volia ajudar al benestar de la societat i clamava contra les injustícies. Les injustícies que es cometeren en el seu nom no són pas culpa seva, i les hagués denunciat si les hagués contemplat. Per altra banda, la proposta de Marx no és un model de societat viable. Ho és el capitalisme? Tampoc.
.gif){kind=small}
.gif){kind=small}
0 comentaris:
Publica un comentari