ERC i el feixisme: nens de Mollet es queden sense teatre infantil per motius lingüístics i polítics.

Segons informa La Voz de Barcelona (http://www.vozbcn.com/2011/12/27/97382/mollet-teatro-infantil-castellano/), l'Ajuntament de Mollet, a instàncies d'ERC, ha fet clausurar uns cursos de teatre infantil per a nens procedents de famílies de renda baixa (sobretot immigrants).
Els motius d'ERC per deixar gairebé dues desenes de nens sense teatre: les obres es representaven en castellà i, a més, el president de l'associació Cataplan (la que ofereix el taller de teatre), el senyor Aguilella, és falangista.
Desconec la procedència política d'Aguilella (tot i que passà varis anys militant a Esquerra Unida...), però no entenc per què un falangista (suposant que ho sigui) no pot ensenyar teatre als nens. En primer lloc, un falangista no és feixista (només cal llegir atentament la doctrina joseantoniana més enllà dels 27 Punts per veure-ho). En segon lloc, un feixista mai ensenyaria (gratuïtament, a sobre!) teatre a immigrants. Aguilella pot ser o no falangista. Però ho sigui o no, el que és segur és que no és feixista.

El senyor Aguilella portava felicitat, il·lusió i art a nens deprocedència social humil, de famílies empobrides pel capitalisme dictatorial i salvatge. I ERC, amb una actitut totalment feixista, han pres la il·lusió, la felicitat i l'art a tots aquests nens només perquè no els hi agrada ni la llengua emprada (en general, car també realitzaven obres en català) ni la pressumpta ideologia política del citat Aguilella.

Des d'aquí, la meva més sincera reprobació a l'actitut netament intolerant dels militants d'ERC de Mollet (no criminalitzaré tampoc a tot el partit) i el meu total suport a Aguilella, així com el meu condol a tots els nens que s'han quedat sense il·lusió ni art per culpa d'uns feixistes disfressats de demòcrates.

El nombre de catalans que no es senten espanyols cau en picat

Segons l'última enquesta del CEO, ara només són un 12,1%, havent baixat estrepitosament en un mes (abans eren un 20,5%).
La majoria de catalans, fidels a la nostra Història, als nostres avantpassats i a la nostra essència, seguim sentint-nos espanyols.

Resposta a Víctor Alexandre

Víctor Alexandre és un molt bon escriptor. El seu llibre Despullant Espanya és d’una gran qualitat literària. El problema (tant de l’autor com del llibre) és que posa el seu talent literari al servei d’unes idees falses i pernicioses per la convivència entre els catalans amb la resta d’espanyols, així com per l’intrínseca espanyolitat dels catalans (i cal tenir en compte, contra el que creu Alexandre, que espanyolitat no equival a castellanitat ni s’oposa a catalanitat.

El discurs d’Alexandre, exposat en el citat llibre, és ben fàcil de resumir: els catalans som víctimes de l’opressió de la malèvola nació espanyola, idiosincràticament feixista, que té un pla mestre per anorrear l’identitat catalana degut al complexe d’inferioritat dels mateixos espanyols, que no soporten que una terra (Catalunya) que van conquerir per les armes no accepti castellanitzar-se totalment tot abandonant les seves tradicions i llengua, odiada a mort pels espanyols. Espanya, a més, compta amb uns valuosos aliats: els catalans que es senten espanyols, autòctons de la terra que s’odien a si mateixos i a Catalunya mateixa i per això valden per l’anorreament de la identitat catalana (tot i que de vegades els anomena “bipolars” degut a que acceptem la doble identitat catalano-espanyola): són els botiflers de C’s, del Foro Babel, del Partit Popular de Catalunya, etc, etc.

Aquest discurs, exposat amb les belles i contundents paraules de Víctor Alexandre, i engalornades amb un esperit literari d’allò més bell, arriba a semblar convincent. I és per això que cal rebatre’l.

Ja a l’inici del llibre, i no havent entrat encara en la qüestió hispano-catalana, Alexandre explica una anècdota: en una terúlia televisiva amb ocasió del Dia de la Hispanitat, una peruana va defensar la tasca civilitzadora dels espanyols a Amèrica, al·legant que la nació espanyola va donar una llengua, una cultura, una religió i, en definitiva, una civilització a les cultures precolombines. Alexandre creu que això és una rentada de cervell, car aquest procés de civilització va donar-se al mateix temps que un procés colonitzador amb violències que, efectivament, van tenir lloc.

Bé, a banda que molts historiadors han refutat la idea del genocidi dels espanyols a Amèrica (va haver-hi violència i van cometre’s, certament, abusos, però la Monarquia espanyola i els misioners espanyols van lluitar perque es respectéssin els drets dels indis amb el que van ser les primeres lleis antiracistes de la Història[1]), a banda d’això, deiem, caldria plantejar-se una pregunta: hauriem els catalans (per posar un exemple) de maleïr els romans? Que potser la tasca civilitzadora de l’Imperi Romà va dur-se a terme amb bones maneres i amb la plena acceptació dels hispans de la Ibèria prerromana? No, però, tot i així, a l’escola ens ensenyen el gran deute cultural que tenim amb l’antic Imperi Romà.

Però entrem ja en la qüestió central del llibre de Víctor Alexandre. En primer lloc, al llarg del llibre hi ha moltes referències a l’11 de Setembre de 1714, data que el nacionalisme català va assenyalar com el dia en que Espanya va conquerir Catalunya i la va desposseïr de les seves llibertats i, al mateix temps, començà el procés de substitució de la identitat catalana per l’espanyola, procés manifestat molt especialment en el desplaçament del català a favor del castellà. Caldria que el senyor Alexandre sabés que la Guerra de Successió fou una guerra civil espanyola, en la qual hi va haver catalans que van lluitar en ambdós bàndols. Els catalans, a més, tenien la idea que lluitaven per un determinat model d’Espanya, ja que desde la unió de les dues corones (la castellana i l’aragonesa, unió molt ben rebuda pels catalans, com bé indica Vicens Vives[2]) es sentien plenament espanyols, de la mateixa manera que ja s’hi sentien abans, durant la Reconquesta[3]. Per tant, el règim borbònic, amb les seves llums i les seves ombres, no va ser una imposició espanyola a Catalunya, sino la imposició del bàndol guanyador a la Guerra de Successió. Per altra part, el Decret de Nova Planta només té una disposició vers la llengua: que la relació amb l’administració reial es substanciï en llengua castellana. Ara bé, cal assenyalar que això no va resultar una marginació del català, car les audiències reials no es feien en la llengua de mossèn Cinto, sino en llatí. Per tant, el castellà va imposar-se sobre el llatí, no pas sobre el català. D’altra banda, a Catalunya ja hi havia força literats que parlaven i escrivien el castellà molt abans del segle XVIII. A més, Alexandre diu, sense cap rigor històric, que la unió entre Castella i Catalunya (ejem…va ser entre Castella i Aragó, en rigor), no va satisfer cap dels interessos dels catalans[4]. Això és una fal·làcia històrica, car els aragonesos (i, per tant, els comtats catalans) van poder mantenir el seu Imperi marítim i defensar-se dels francesos gràcies als tercios castellans.

Una altra idea reiterativa del llibre d’Alexandre és que “els catalans no som espanyols per la mateixa raó que els espanyols no són catalans”[5]. Els catalans que ho pensen, diu, són una mena de bipolars identitaris amb una rentada de cervell enorme. Com, si no, seria possible que penséssin tal absurditat. En primer lloc, els catalans som espanyols no perque perdéssim la Guerra de Successió, sino perque ho hem estat i ens ho hem considerat al llarg de la Història. Jaume I, i abans el seu pare Pere II, ja es consideraven reis d’Espanya, car consideraven que Aragó i els comtats catalans formaven part de la Hispània que es va perdre el 711 amb l’invasió musulmana i que es va anar recuperant a partir de la victòria a la batalla de les Navas de Tolosa.

Així ho pensaven també catalans tan il·lustres com ara Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Jaume Balmes, Juan Prim, Capmany, Víctor Balaguer, Eugeni d’Ors etc, etc[6]. Tots van pensar, escriure i lluitar per Espanya. També ho feu Rafael Casanova, que arengava als soldats catalans recordant-los que lluitaven “per la llibertat de tota Espanya”. També semblaven tenir-ho bastant clar els segadors de 1640, quan sortien a lluitar al crit de “Visca el Rei d’Espanya!”[7], cosa bastant normal, tenint en compte que, des de l’adveniment de la dinastia castellana dels Trastàmara, els reis espanyols sempre havien estat els aliats dels pagesos per lluitar contra els mals usatges dels nobles catalans, amparats per les constitucions[8]. Antoni Simón i Tarrés ho té ben clar: “Hoy en día, el mito de la Unidad catalana durante la guerra dels segadors está ya superado. Es un hecho incuestionable que no todos los catalanes respondieron de la misma manera al proyecto revolucionario de Pau Claris”[9]. Com pot dir el senyor Alexandre que els catalans no som espanyols? Això va contra la pròpia Història catalana, encara que al brillant escriptor nacionalista no li agradi. Ara resulta que els grans forjadors de la tradició cultural catalana, és a dir, els seus poetes, filòsofs i polítics històrics eren tots uns botiflers, hipòcrites, masoquistes i uns bipolars esquizofrènics!![10].

Víctor Alexandre també parla molt de l’autoritarisme espanyol (és a dir, castellà), oposant-li sempre una democràcia catalana incubada al llarg del la Història, que va ésser sufocada en aquell lamentable 11 de Setembre. Així, sembla ser que l’única virtut dels espanyols rau en la seva potència militar, mentre que l’únic defecte dels catalans és la covardia a enfrontar-se amb l’Estat espanyol. Arriba a dir que la democràcia, el respecte i la llibertat són valors genuïnament catalans![11]. Si el senyor Alexandre llegís més llibres d’Història a més de les “històries nacionals” de Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, s’adonaria que aquell “primer Parlament del món” de què va parlar Pau Casals abans del seu famós concert a les Nacions Unides i que tant lloen els nacionalistes catalans no era més que l’instrument de domini de les classes privilegiades catalanes sobre les classes humils dels comtats catalans, molt especialment la pagesia (que representava la major part de la població). És a dir, la Diputació del General, les Corts catalanes i el Consell de Cent de Barcelona eren institucions opressores, que es valien del pactisme per vetllar pels seus privilegis[12]. Per això, el Decret de Nova Planta no va suposar l’esfondrament de les llibertats catalanes, sino la destrucció dels privilegis d’uns pocs sobre la majoria. Evidentment que això no va suposar un règim de justícia social ni política (impossible en una monarquia absolutista del segle XVIII), però si que va alliberar els catalans humils del jou dels senyors i va permetre governar amb més eficàcia sense les velles traves[13]. Però és que, a més, Catalunya va beneficiar-se enormement de l’Estat borbònic, podent superar definitivament la crisi que arrossegava des del segle XV i podent iniciar la seva industrialització[14]. Espanya, és cert, no sempre ha encertat amb les seves decisions sobre Catalunya. Com no ha sempre ha encertat amb les decisions vers les altres regions. Però si Catalunya es va industrialitzar va ser gràcies no només a l’esperit laboriós dels catalans, sino a la política proteccionista de l’Estat espanyol, aplicada per demanda dels polítics catalans. I això no m’ho invento, sino que se’n vanaglorià Prat de la Riba, gens sospitós d’espanyolisme[15].

Prou d’historiografia romántica. Els historiadors de l’escola de Vicens Vives, entre d’altres, capgirarien els arguments històrics d’Alexandre exposats en el seu llibre i que ell pretenia que fóssin una resposta vàlida als arguments de José Estrada[16].

Em sap greu pel senyor Alexandre, però és així: als catalans sempre ens ha importat la resta d’Espanya, i sempre ens hem sentit part de la pàtria espanyola, sense per això haver deixat d’estimar la terra catalana, la seva cultura i la seva llengua. També hi ha molts espanyols que estimen sincerament Catalunya. I sempre n’hi ha hagut. Perque siguem seriosos, que alguns governants espanyols hagin estat anticatalans, això no vol dir que el poble espanyol sigui catalanòfob en conjunt. Si això fos així, per exemple, mai s’hagués organitzat a Madrid una Feria del Libro catalán, ni els intel·lectuals castellans haguéssin firmat i publicat un manifest en defensa de la llengua catalana reaccionant contra la prohibició del català per part del Directori Militar encapçalat pel general Miguel Primo de Rivera a principis del segle XX[17]. També podríem esmentar el fet que grans personalitats castellanes com ara Menéndez y Pelayo féssin discursos en català durant les celebracions dels Jocs Florals del segle XIX.

Que no s’ha fet tot bé a Espanya pel que fa a la qüestió catalana? Evidentment que no. Però no hi ha hagut mai cap pla d’extermini lingüístic ni cultural per part d’Espanya contra Catalunya. És absurd, i la Història ho desmenteix. Així que li retornem al senyor Alexandre les seves pròpies paraules: “només qui té passat té memòria i només qui té memòria té identitat”[18]. Repetim-ho tant com Alexandre repeteix el contrari: els catalans hem estat sempre espanyols i així ens hi hem sentit. Que el senyor Alexandre vulgui la independència i vulgui extirpar l’espanyolitat de Catalunya és una cosa, i té tot el dret de pensar i fer el que cregui més convenient. Però que no es serveixi de la ignorància de molta gent amb mentides, tant típiques i tòpiques del nacionalisme català.

---

[1] Veure JOSEPH PÉREZ (2009) La leyenda negra, Ed. Gadir, pp 104-116 o RAMIRO DE MAEZTU (1938) Defensa de la Hispanidad, Valladolid, pp 115-150

[2] JAUME VICENS VIVES (1988) Els trastàmares. Segle XV, Ed. Vicens-vives, pp 234-238

[3] En el llibre ja citat de Vicens Vives, així com en el llibre de LUIS GONZÁLEZ ANTÓN (2007) España y las españas, Ed. Alianza, s’exposa a bastament aquesta idea a través de nombroses fonts documentals.

[4] VICTOR ALEXANDRE (2001) Despullant Espanya, Ed. Proa, P 187

[5] Ibidem, P 41

[6] En totes les obres d’aquests literats, pensadors i polítics pot veure’s clarament el seu sincer sentiment espanyolista (mai renyit amb el seu profund catalanisme). Per una panoràmica general, veure el llibre de JESÚS LAÍNZ (2006) La nación falsificada, Ed Encuentro, sobretot pp 117-180 i 360-410

[7] Veure GONZÁLEZ ANTÓN, op. Citada, pp 259-273, ANTONI SIMÓN I TARRÉS (2005) Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol, Ed. Abadia de Montserrat, pp 221-222 o VACA DE OSMA, JOSÉ ANTONIO (2004) El Imperio y la leyenda negra, Ed. Rialp, P 139

[8] Òbviament, no estem negant que mai hi hagi hagut cap problema de relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, especialment amb Castella.

[9] VVAA (1992) 1640: la monarquía hispánica en crisis, Ed. Crítica, P 34

[10] VICTOR ALEXANDRE, op. citada, P 78

[11] ALEXANDRE, op. citada, P 72

[12] MARCEL CAPDEFERRO (1988) Otra historia de Cataluña, Ed , pp 176 – 192 i 216-233. També H ELLIOTT (1972) La España imperial. 1469- 1716, Ed. Vicens Vives, P 35

[13] J H ELLIOT (1989) La revolta catalana. 1598-1640, Ed. Vicens-vives, pp 46-107

[14] STANLEY G PAYNE (2009) España. Una historia única, Ed. Temas de hoy P 212

[15] PRAT DE LA RIBA (2007) La nacionalitat catalana, Escola d’Administració pública de Catalunya, P 127

[16] VÍCTOR ALEXANDRE, op citada, P 182

[17] JOAQUIM VENTALLÓ (1976) Los intelectuales castellanos y Cataluña. Tres fechas históricas: 1924, 1927 y 1930, Ed Nova Terra.

[18] VÍCTOR ALEXANDRE, op. citada, P 124

Expoli fiscal?

Els catalans patim un expoli fiscal¿ Potser si, però no pas per part dels espanyols, sino per part de la casta política i, molt especialment, de la casta política catalana.

Catalans, madrilenys, andalusos, extremenys, etc tots junts contra els autèntics expoliadors!!!!!

http://www.vozbcn.com/2011/11/28/94341/dietas-800799-trias-amb/

La gran farsa de la democràcia

La gran farsa de la democràcia.

http://www.youtube.com/watch?v=kgTn6R8C0J0

Jacint Verdaguer y España

Jacint Verdaguer es uno de los más grandes poetas que ha dado España. Según Menéndez y Pelayo, fue el poeta “de más grandes dotes narrativas de cuantos viven hoy en España”. Tanto impresionó el poeta catalán al gran erudito castellano. Pero Jacint Verdaguer es algo más que un gran poeta. Es una de las mayores y más importantes figuras de la Renaixença catalana, ese movimiento cultural y literario del siglo XIX que entroncó con el movimiento político del siglo XX que fue el catalanismo. Hoy me gustaría mostrar cómo ese irrepetible poeta que fue Verdaguer fue (y esto se refleja en su obra) un ferviente catalanista al mismo tiempo que un apasionado españolista. No hay que olvidar que el catalanismo político del siglo XX (heredero, como hemos dicho, de la Renaixença) fue, en sus inicios al menos, una variante del Regeneracionismo español (que no por ser catalán dejaba de ser español, y así lo sentían los catalanistas de antaño). En este artículo me centraré en la idea de España y la españolidad de Cataluña en la obra de mossèn Cinto.

Su poema “A Barcelona” (que por cierto empieza con un fragmento del Quijote) viene precedido en su libro Pàtria de otro poema titulado “A la verge de Montserrat” [“A la virgen de Montserrat”], que dice: “Vostre blau mantell és gran;/ abrigau tota l’Espanya,/ lo regne de vostre amor,/ com un niuet sota l’ala” [“Vuestro mantel azul es grande;/ abriga toda la España,/ el reino de vuestro amor,/ com un nidito bajo el ala”]. Vemos cómo Verdaguer hace extender el piadoso manto de la Virgen de Montserrat (auténtico símbolo religioso representativo de Cataluña) a toda España. Algo parecido hace en su magnífica obra Canigó, en la que describiendo esta catalana montaña, la llama “gegant d’Espanya/ d’Espanya i català” [“Gigante de España/ de España y catalán”]. En su poema “Enyorança” [Añoranza] presenta a un catalán que vive en Alemania, lejos de su patria, y siente una terrible añoranza: “No és veritat que en Munic (…)/ vostres ulls llagrimejant/ se giraven vers Espanya?” [¿No es verdad que en Múnic (…)/ vuestros ojos lacrimosos/ se volvían hacia España?”].

Verdaguer aborda también la Guerra de la Independencia, que en Cataluña se llamó Guerra del francès. Algunos historiadores independentistas[1] afirman que ambos términos aluden a guerras distintas, pues los catalanes no defendían España, sino Cataluña. Sin embargo, Verdaguer afirma la tesis contraria (defendida también por muchos historiadores) en su poema “Catalunya a l’any vuit” [“Cataluña al año ocho”], en el que presenta a un Napoleón invadiendo a una dormida España, pero “lo ferreny català, que estava alerta,/ sa mare pàtria al contemplar captiva/ exclamà, al coll posant-se lo trabuc:/ -Mentre el lleó d’Espanya se desperta,/ jo alçant-ne el sometent, àliga altiva/ vaig a esperar-te en los turons del Bruc” [“el férreo catalán, que estaba alerta,/ su madre patria al contemplar captiva/ exclamó, poniéndose al cuello el trabuco:/ -Mientras el león de España se despierta,/ yo alzándole el sometent[2], águila altiva/ voy a esperarte en los montes del Bruc”]. No hay que ser muy avispado para ver cómo Verdaguer inserta la tradición catalana (que hoy los separatistas quieren desvincularla del resto de España) dentro de la tradición genérica española, sin que eso suponga una merma de la catalanidad de lsa tradiciones culturales e históricas catalanas. Por eso también puede dedicar una poesia a la Batalla de Lepanto, en la que presenta a los catalanes totalmente integrados, tanto religiosa como nacionalmente, en el ejército español, orgullosos tanto de sus peculiaridades regionales como de su nacionalidad española. En su prosa también encontramos pasajes en este sentido. Así, en su discurso presidencial de los Jocs Florals[3] de Barcelona de 1881, después de unos comentarios a las gestas de Jaume I el Conqueridor y del Cid, dijo: “La Tizona del Cid iel Tisó de Jaume I són les dues plomes d’or amb què Castella i Catalunya han escrit ses dues colossals i glorioses epopeies”[4] [“La Tizona del Cid y el Tisó de Jaime I son las dos plumas de oro con las que Castilla y Cataluña han escrito sus dos colosales y gloriosas epopeyas”]. Así, Cataluña, dándose glorias y hombres excelentes a sí misma, se las da también a España, pues los grandes catalanes son grandes españoles, como deja entrever en su poema “La mort de Balmes” [“La muerte de Balmes”]: “A Espanya donà una estrella/ lo cel, donant-li aqueix fill” [“A España dio una estrella el cielo, dándole este hijo”].

Pero la gran pasión española que inundaba el alma de Verdaguer se aprecia más claramente que en ninguna otra obra suya en L’Atlàntida. El poeta nos presenta a Colón, que oyendo la historia de los atlantes y su final, con la lucha de los titanes contra Dios, ve cómo la estrella perdida de la Atlántida pasa a la gloriosa España. El poema termina con estos españolísimos versos: “Veu morgonar amb l’espanyol imperi/ l’arbre sant de la Creu a altre hemisferi,/ i el món a la seva ombra reflorir; / encarnar’s-hi del cel la saviesa; i diu a qui s’enlaira a sa escomesa:/ -Vola, Colon…ara ja puc morir!” [“Ve zarpar con el español imperio/ el árbol santo de la Cruz a otro hemisferio,/ y el mundo a su sombra reflorecer;/ encarnándosele del cielo la sabiduria;/ y dice a quien levanta el vuelo en su cometido:/ - Vuela, Colón…¡ahora ya puedo morir!”].

Podríamos seguir mostrando citas y más citas del maestro Verdaguer que demuestran que su catalanidad nunca estuvo reñida con su españolidad, más bien lo contrario: su catalanidad alimentava su españolidad. Y no es el único: la literatura catalana está llena de fervorosos españolistas (sin por ello dejar de ser catalanes e incluso, en algunos casos, catalanistas). Hay que evitar la instrumentalización de estos grandes poetas por parte de los independentistas y devolverlos al lugar que les corresponde, que además es el lugar que ellos sentían como suyo: en las páginas de oro de la literatura española.

---

[1] Hay que dejar de llamar catalanistas a los independentistas catalanes: en Cataluña, un independentista es necesariamente un catalanista, pero un catalanista no es necesariamente un independentista.

[2] El sometent era una organización paramilitar formada por civiles con fines de autoprotección en épocas de conflictos bélicos.

[3] Certamen literario tradicional de Cataluña.

[4] Jacint Verdaguer (1964) Obres Completes, Ed. Ariel, BCN, P 1268

Heribert Barrera i el racisme

Heribert Barrera, mort ara fa poc, ha estat homenatjat pels líders de diversos partits polítics catalans com a gran patriota català. És curiós que tots aquests partits (CiU, ERC...) que condemnen el discurs racista i xenòfob de la PxC de Josep Anglada rendeixin homenatge a un individu que, amb tota la convicció del món, deia coses com aquestes:

“Ningú em convencerà que és millor una Rambla amb gent mestissa que una on tan sols hi passegi gent de la raça blanca”

“Quan Haider (líder neonazi austríac) diu que hi ha masses immigrants, no és racista, diu la veritat”

“Em mereix més respecte un assassí d’ETA que un delinqüent comú, ja que l’etarra mata per conviccions nobles, no per diners”

“Si hagués estat diputat hauria votat la llei d’Estrangeria del PP”

“Les onades migratòries son un pla per descatalanitzar Catalunya”

“La solució per l’atur es expulsar els immigrants que ens roben el treball”

“A Amèrica els negres tenen un Coeficient Intel•lectual inferior als blancs”

“S’hauria d’esterilitzar als dèbils mentals d’origen genètic”

“Es més important salvar Catalunya que la democràcia”

“La immigració es la principal amenaça de Catalunya , varem aconseguir superar les onades d’andalusos, però ara el català està en perill. A mi m’agradaria una Catalunya com la de la República: sense immigrants”

PD: Josep Anglada (sent molt conseqüent amb llurs idees) també va rendir homenatge a Heribert Barrera.

Un cop més, els partits nacionalistes catalans han demostrat la seva hipocresia més descarada, com ja ho fan fer amb la prohibició de les corregudes de braus.

Inqui-missió de Sangtraït en llatí

INQUI-MISSIÓ------- INQUI-MUNUS

Fa mil anys grabada en pedra ------- Mille anni olim, sculpa pietra
una mà immortal assenyala el cami ------manus immortalis, iter signat
als soldats de Deu, --------------miles dei
trobaran les portes blanques -------portam albam invenunt
d'un infern tot ple ---------inferiorum plenorum

de verges i sants virginium---------- et sanctorum

que moren cada nit-------- quod cotinocte moriunt
Mentre a fora cau l'espasa------ Inter foris gladium cadit
que els condemna a l'oblit etern. -----Quod eum obliviem aeternam damnat


No demanen perdó, -----Non veniam petunt
son la perfeccio -----perfectionem sunt
maten sempre amb la mà de l'àngel -----semper manu angeli necat
son la Inquisició, ------Inquisitio sunt
son amics de la mort, ----- amicum mortis sunt
maten sempre amb la ma de l'àngel -----semper manu angeli necat
el seu rostre és amor -----sua facies amorem est
els seus ulls són la mort -----suus oculus mortem sunt
maten sempre amb la mà de l'àngel. -------Semper manu angeli necat

Veig passar les hores mortes ----Transcendere horas mortas video
assegut davant la imatge del mal----- ante imagem mali conseditus
perduda en el cami---- amissam in intinere
per cada any deu mil misèries ----tuto anno decem mille niseriae
han omplert el món amb fulles de sang---- mundum fulio sanguinis implevit
dels soldats de Déu. -----Militium dei
Mentre sonen les campanes -----Inter campanas sonant
que els recornen de l'oblit etern. ----Quod eos ex oblivie aeterna redunt


Sento crits dins de la boira ----Intra nebulam clamorem sentio
és la veu d'aquells ----vox illorum est

que han perdut el seu nom -----quod suum nomen perdidierant
pels camins del món, ------itineribus mundus
és la mà grabada en pedra -----manus sculpa pietra est
un punyal immens ----pugio immensus

que talla el fort vent -----quod ventum vehementem exsecat
quan porta la raó. ------Quando rationem portat
Mentre sonen les espases ----Inter gladios sonant
enmig d'aquell infern etern. ----In hunc inferios aeternos